domingo, 14 de abril de 2013

DES DE NADONS....EMOCIONS

ORIGEN
Primer vincle, contacte, comunicació....emoció

L’origen de les emocions s’ha vist que comença ja de ben petits. “Els dos primers anys són com una muntanya russa d’emocions” (extret del vídeo).

D'aquest vídeo en el qual varen realitzar amb experiments científics per analitzar el tema de les emocions en els nens petits, ens remarquen que l'expressió del nen davant de diferents situacions i la seva reacció depèn en gran mida del seu temperament. La manera d'enfrontar aquestes emocions depèn també de la gent que estigui amb els per a guiar-los pel camí. Per això, el temperament tampoc els hi marca el destí. És tot un aprenentatge que anirà des de els grinyols i a cares involuntàries, com una resposta al contacte, com una mena de comunicació simple però eficaç, es reforçarà amb l'adquisició del llenguatge i continuarà desenvolupant-se al llarg de tota la vida.

Aquest fet comunicatiu desperta una resposta en els pares, com una retroalimentació, que els anima a seguir amb les seves estimulacions. Així, l'estímul de l'altre permet al nen aprendre a somriure més fàcilment, d'entre altres. La seguretat i l'afecte semblen una bona base per desenvolupar les emocions.

Segons el vídeo, als tres mesos, els nens ja poden expressar alegria (plaer), frustració, sorpresa e ira. He trobat un altre vídeo en el que fan un "experiment" en el que es veu aquest fet comunicatiu, i els intents d'un nen d'atraure l'atenció de la seva mare quan aquesta no respon amb gests a les seves actuacions.


Destaca el fet que puguin anticipar la seva resposta expressant alegria o angoixa davant d’un estímul conegut segons el record que tenen del mateix.

És interessant assenyalar un aspecte que comenten al vídeo: Hi ha diferents tipus de plor. Quan el nadó plora, és la manera que té d'expressar els seus estats. Ploure és una necessitat de supervivència. Clar, jo sempre he pensat que les mares deuen tenir un “llibre d'instruccions” dels seus nadons, ja que normalment saben el que els hi passa i el que volen els seus fills. Però no tan sols són els adults els que poden reconeixen les emocions o necessitats dels seus fills, els nadons són capaços de reconèixer les emocions d'altres. Segons les investigacions, primer, cap a les 12 setmanes, les de la mare, després, les de altres dones i llavors les del pare i altres homes. En aquest punt, vull fer incidència en el fet de què aquests resultats poden estar-hi influenciats per el rol que desenvolupen cadascú dels progenitors i el temps que passen amb els infants, fet que no sé si han tingut molt al abast els de la investigació. 


Em va agradar molt la part en la que es comenta que els nadons pareixen ser interromputs quan millor ho estan passant, que han de complir els desitjos d'una altre persona. Aquests moments són moments de frustració. Però, què fa que accepti la situació? De nou és el seu caràcter, el qual també condiciona la resposta dels seus pares, és a dir, és pura comunicació. Si volem que un nen cooperi, hem de tenir en compte el seu caràcter. Inclòs els nens són capaços de regular les seves actuacions i a regular el seu temperament segons les expressions facials dels seus pares. Hi ha una adaptació mútua a les respostes. En relació amb això, m'han agradat molt les paraules que es diuen en aquest vídeo sobre com començar a educar emocionalment:

Els nens també tenen recursos per adaptar-se a situacions, els qual van aprenen al llarg de la seva vida. En el vídeo posen l'exemple del desvio de l'atenció quan la tensió es torna insuportable com a mecanisme per calmar-se.

Una mica més endavant, comencen a aparèixer les emocions morals. Aquest aspecte ha estat tot nou per jo, ja que mai m'havia aturat a pensar en el fet que hi hagués emocions morals, i en conseqüència, en quan apareixen aquestes. Dons bé, les emocions morals apareixen quan el nen comença a tomar consciència de qui és ell. Destaquen la vergonya, amb diversos matisos, com la xafogor i l'orgull. Aquestes emocions compleixen unes funcions socials de regulació del comportament, del judici moral. 

Per concloure, al vídeo remarquen que durant tot aquest viatge emocional, l'amor apareix com a expressió sempre, tornant a destacar la importància de l'amor en la vida dels éssers humans. 

Volia afegir, ampliant informació al respecte, relacionat amb en Paul Ekman ,mencionat en entrades anteriors, i la seva aportació sobre l'expressió facial de les emocions, un enllaç : Guia d'expressió facial dels nadons confeccionada per Enrique G. Fernández-Abascal, Francisco Martínez Sánchez, Mariano Chóliz Montañés, en col·laboració amb l’Institut del nadó NUK (2010).


Aquest vídeo de Youtube ens la presenta:


La guia, com vaig esmentar, està confeccionada per un grup de psicòlegs espanyols. Exposen que els nens, abans  de començar a verbalitzar el que senten, es comuniquen amb el seu entorn a través de les expressions facials. El vídeo, com ja menciono, remarca que el fet d'adquirir el llenguatge ajuda però que ja són capaços d'interpretar certes expressions facials així com expressar-ne de algunes. Són aquests gests, així com el tipus de plor, els que ens donen idees del que poden estar sentint.

Els autors ens expliquen que les emocions comporten quatre funcions: anàlisis del que és important per a nosaltres, un sentiment subjectiu de posada en alerta (atenció), ens predisposa per a una determinada acció i repercuteix en uns canvis fisiològics: del SNA (sistema nerviós autònom), del SNC (sistema nerviós central) i de l'hormonal.

Ens remarquen que hi ha quatre tipus de signes facials: estàtics, lents, artificial i ràpids. Els ràpids són els que fan referència a aspectes emocionals.

A més a més, ens descriuen els gestos per aquestes emocions: dolor, sorpresa, ira, por, fàstic, tristesa, alegria i remarquen de nou la funció comunicativa que té per al nadó tota aquesta expressió no verbal: el riure i el plor. L'aspecte del temperament del vídeo s'assembla al que aquests autors anomenen “estil d'enfrontament emocional personal”. 

M'agradaria mencionar també unes pautes que confeccionen els autors, una mena de “instruccions”. Fernández-Abascal, Martínez i Chóliz (2010) defensen que el plor és la manera de comunicar-se dels nadons i ens aporten suggeriments per ajudar a un nadó que plori massa. Primer insten a tenir-ne paciència i cercar les necessitats, mantenir la calma, agafar-lo en braços, donar-li menjar, fer-ho eructar, comprovar el bolquer,  comprovar la seva temperatura, oferir-li una joguina o el xumet. En cas de que res d'això funcioni, recomanen dur al nadó a una habitació amb ambient tranquil, agafar-ho en braços, bressolar-ho i bressolar-ho, caminant suau, dur-se'l de passeig en el seu cotxet, gronxar-ho.  Si res d'allò funciona, cridar al pediatra.

De totes maneres, la majoria dels pares responen de forma instintiva a les necessitats dels seus fills (¡tenen el llibre d’instruccions! ;D). I ho fan de manera instintiva perquè no han rebut una formació específica en educació emocional. Això es deu bàsicament perquè pràcticament no existeix. Poc a poc se va introduint. Nosaltres, els/les estudiants d'Educació Infantil tenim la sort de que ara hi hagi al pla d'estudis una assignatura dedicada a això (a part del seu tractament de manera transversal), però per exemple a primària i a secundària encara no hi està present al pla d'estudis, i això que, com he esmentat abans, l'aprenentatge vers les emocions continua al llarg de tota la vida, no tan sols a Infantil, sinó en tots els nivells...


miércoles, 10 de abril de 2013

"INSTRUCCIONS D'ÚS"


De petita, emocionada amb el meu germà


Continuem amb les emocions. A l’entrada anterior d’aquesta temàtica, d’entre altres, vaig plasmar una definició de emoció, producte de la recerca, de la pròpia reflexió i del debat a classe. Bé, una vegada la tenim definida, i vista la importància d’aquesta en la manera de reaccionar i, al mateix temps, aquesta manera de reaccionar sent fruit de les experiències prèvies, es fa necessari parlar-ne una mica més.

Un dels principals objectius d’aquesta assignatura és donar-nos les eines o la capacitat (competència) per poder actuar contingentment en la nostra experiència com a futures mestres/as. Per aquest motiu, reprendré la lectura de Palou (1) en la qual, per a cada emoció ens ofereix una sèrie de reflexions, de propostes educatives amb aquesta mateixa finalitat. Per a cadascuna de les emocions bàsiques, exposaré les dues o tres que han estat més significatives.


ESTIMA:

“Tots els ésser humans cerquen ser estimats i reconeguts”.
Aquesta afirmació ens atura a pensar en les conseqüències d’aquesta cerca, em d’estar alerta amb els missatges que els hi donem als nens ja que pot ser que ells intentin complir les nostres expectatives per tal d’agradar-nos. Hem de tenir-ho present tant a l’hora d’actuar com a l’hora d’intentar interpretar els seus comportaments.

“Amar, i per tant establir vincles afectius, és un element bàsic per a un creixement emocional i harmònic”.
Aquesta frase em va agradar particularment perquè incideix en la importància que tenen uns vincles afectius adients per a un correcte desenvolupament de la persona. Ens diu que és un dels elements de base, és a dir, necessari per fer uns bons ciments. No és qualque cosa a deixar de banda.

No vaig agafar la que diu que és la mare de totes, si em llegiu ja sabeu perquè. El que sí que al considerar-la mare i la resta fills, és clar que estarà situada en un altre plànol.

POR:

“Tothom té por a alguna cosa, inclòs el valent. [...] El covard és el que amaga la por, [...]”
Pel que fa a aquesta frase, m’agrada perquè remarca que tots tenim por a alguna cosa, per tant, tenir por, no és una cosa dolenta, és natural, i haurien de poder expressar-lo sense rebre represàlies. Clar, parlo de por, no de fòbies, això és un altre tema, és un extrem. I enllaçant aquesta frase, aprofito per introduir la següent:

[...] hem de conviure amb la por i no negar-la”

RÀBIA:
De petita, a punt de saltar

Aquesta emoció està molt relacionada a la tolerància a la frustració. Concretament, si parlem de la edat infantil, just als dos anys es produeix un canvi en els nens i les rabietes sorgeixen amb més freqüència. Això és part del seu desenvolupament evolutiu, però és important com ajudem al nen a gestionar aquests sentiments i emocions. Així diu Palau:

Acabar concedint el que volen equival a perpetuar la ràbia i la insatisfacció”. De vegades actuem amb els nens cercant una solució ràpida, per que es tranquil·litzi, li donem el que demana, però pel que fa a l’educació, tot és a llarg termini, per tant hem “d’aguantar” una mica l’aiguat i deixar expressar aquesta ràbia, ja que hem de “deixar sortir la ràbia, sempre que no faci dany a ningú”. De vegades, és tan gros el fogot que em pareix molt apropiat el que diu Palau: “acollir-li corporalment si no se li passa tot sol, escara que de entrada no ho vulgui”.


Relacionat amb això de les rabietes, m’agradaria exposar la piràmide PIN, que ens varen esmentar a classe. Em pareix molt rellevant i clau a l’hora de entendre els possibles conflictes:



La piràmide fa referència a que el que normalment veiem, la punxa, són les posicions que adoptem front a una situació (que pot ser una crida d'atenció), però si ens endinsem, vegem que aquesta posició ve donada per uns interessos (que també poden ser una crida d'atenció). A la vegada, aquests interessos venen marcats per unes necessitats, i és fins aquí fins on hem d'intentar arribar, entendre quines són les necessitats que promouen aquestes accions, per poder reaccionar, no davant de la conducta realitzada, sinó davant de les necessitats que pugui tenir el nen (com podria ser una necessitat de que algú li faci cas). Si un nen necessita que li facin cas i descobreix que l'única manera que té de aconseguir-ho és tenint una conducta disruptiva, mantindrà el seu comportament per satisfer la seva necessitat. El normal és que el renyen (és a dir, més cas). Si es detecta la necessitat, pot ser es pugui cobrir de maneres més productives.
 

TRISTESA

Què mal ens fa la tristesa aliena? Perquè no ho podem suportar? De seguida demanen que no estigui trist a aquella persona propera que ho està. “Negar la tristesa no ens permet estar alegres”. És un moment de dol, per qualsevol pèrdua. Així, “aprenent a viure amb el dolor en petites pèrdues ajuda als infants a enfrontar els moments més difícils”. Tenir experiències al respecte, en petites dosis (no cal que l'inculquem una pena a propòsit, ja n'hi ha prou situacions de pèrdua o canvi), li permetrà un aprenentatge en quant a gestionar aquesta emoció de manera més eficaç. A més, estar trist per una pèrdua (no em deixen una joguina pot ser un exemple de pèrdua, així com no has complit la teva promesa, per tant he perdut el promès), com diu Palau: “[...]fa valorar tot el que tenim i pensar en les alegries que [...]ens havia aportat”. Així, s'aprèn a valorar una mica el que es té.      

ALEGRIA

Aquesta sí que està ben vista, quasi sempre, perquè em record que de petita em varen castigar a fer un treball sobre Bizancio de deu full per riure a classe, sí, per un atac de riure. Però això no sol passar. Hi ha una frase en particular que m'agrada especialment, i diu així:

“Procurar repartir un bufo d'alegria al nostre entorn. És un esforç que es contagia i fa la vida més agradable”.

No sé si heu provat alguna vegada a somriure amb alegria a la gent que et creues pel carrer. Jo sí, i és fantàstic. És veritat que és una cosa contagiosa i a més, el somriure de l'altra persona, augmenta el teu, és com un cercle. Vos animo a provar-ho.

Altra frase amb la que em sent molt identificada diu: “riure amb els nens és molt sa [...]”. I tant. Jo faig feina amb nens i la veritat és que, encara que hi hagi gent que en pregunti cóm puc treballar amb ells (tenen qualcuna necessitat especial), jo els hi dic que veure'ls riure i riure amb els és cosa única. Clar, no hem de centrar-nos en els aspectes negatius, jo tracto de ser-hi positiva (ho intent). En relació amb aquest aspecte, citaré una altra frase de Palau: “posar humor a la vida. És una bona actitud que es deu contagiar als nens. Els problemes poden tenir solucions i, vists amb un punt d'alegria, se'n duen millor”.

Així que ja sabeu, humor a la vida, optimisme. Recordeu...és contagiós...

Saluts  


 --------

1- PALOU VICENS, SILVIA (2004). Sentir y crecer. El crecimiento emocinal en la infancia. Emociones primarias y su alquimia (111-126). Barcelona: Graó.