viernes, 31 de mayo de 2013

ORELLES

Creo que estaré sin coser una buena temporada…

El proceso ha sido largo y tedioso, pero, por lo menos, el resultado ha sido satisfactorio, y eso hace que se compense todo. Pero regresemos a esos momentos…

Por unas semanas, la “piel” del perro casi era mi piel…por lo menos venía conmigo a todas partes. A veces sólo de paseo, pero otras sí que aprovechaba los ratillos para avanzar. Entre tanto, mi equipo acometía la gran labor de presentarse los jueves a clase (cosa que yo no podía por motivos laborales) y allí iban confeccionando los decorados. Yo siempre preguntaba cómo iba la cosa, se siente mal cuando te pierdes parte de un proceso, aunque se intenta compensar con otras cosas, pero no es lo mismo.

Respecto a este aspecto, ha habido momentos de tensión. Por un lado, el tiempo se nos echaba encima, por otro, parecía que, a veces, el ritmo de vida de cada una hace que otros compromisos se tomen como más prioritarios que esto y, claro, es tomado por el resto del grupo como una falta de respeto y compromiso hacia el resto del equipo. Y es que yo siempre lo digo: hablando se entiende la gente. Se avisa, se explica, se dan razones. Si la otra parte no está de acuerdo, se habla y se intenta llegar a un acuerdo. Eso es mucho mejor siempre, antes de que la pelota sume y siga creciendo hasta que reviente. Así creo que uno de los aprendizajes fundamentales de esta asignatura, además de probarnos en habilidades escénicas y escenográficas, ha sido la dinámica de grupo, un grupo de 8. Aspectos que, por mucha teoría que se vea en otros lugares, es la puesta en práctica de diversas situaciones la que va haciendo que adquieras competencias al respecto (siempre y cuando trabajes sobre ello, no vale explotar la pelota y dejar volar los trozos que quedan).Y más vale así, pues las relaciones humanas son propensas al conflicto, que no a los problemas, y es a través del diálogo que ese conflicto no pasa a problema, sino a aprendizaje provechoso.


Los días que quedábamos el grupo en horarios fuera de clase, se destinaba principalmente a pulir texto, acabar canciones, realizar formato de la obra, y, cómo no, ensayar y ensayar. No os penséis que por lo dicho anteriormente, trabajar en grupo es sólo caos. Tiene sus ventajas, sus muchas ventajas. Éramos un grupo cuyas integrantes se puede decir que cada una era de su padre y de su madre. Y eso puede ser muy productivo. Cada una aporta una idea, da su punto de vista, opina al respecto. Cierto es que al principio no ocurría así. Parece existir cierta reticencia a la hora de dar la propia opinión sobre algo elegido por otra persona, como si se sintiera que puede resultar herida. Pero creo que no debería ser así. Todo, dicho con la entonación adecuada, se debería tomar como una crítica constructiva, una opción a una posible mejora al respecto o un punto de debate sobre el que pueden tomarse incluso caminos diferentes a los dos propuestos en principio. Y creo que así ha sido la experiencia. Quizás alguna de mis compañeras se quedan con un aspecto más negativo, pero, si se analiza bien la situación y se interpreta con positivismo, creo que es justo como describo.

Volveré a mi propia “piel”, que es con lo que más he tenido contacto. Mientras cosía rastra a rastra y la fruncía, no pude evitar pensar en el trabajazo que tenía que ser cuando hacían las pelucas a mano. En fin, tuve un poco de suerte y alguna que otra rastra me ayudaron a fruncirla o a coserla la gente que pasaba un rato conmigo. Siempre viene bien una ayudilla. Sobre todo teniendo en cuenta que, no sé por qué, siendo zurda coso con la derecha (igual por un aprendizaje vicarial en algún momento de mi vida). El cuerpo del perrillo estaba claro, pero faltaban detalles que concretar. Por ejemplo…el hocico.

El hocico iba a ser en un principio de cartón o incluso con tela rellena como los peluches, pero al final, mirando por ahí vi un vaso de plástico blanco y unas bolas de porespán que quedaban a la misma anchura. Sólo quedaba resolver el problema de unirlas y hacer que se aguantaran a la cara, teniendo en cuenta la cantidad de movimiento que quería realizar. Decidí, en vez de una tira fina de hilillo transparente como tienen las narices de clown, podría poner una cinturilla elástica ancha, blanca. Total, el perro era blanco. Pinté la bola de porespán de negro para que hiciera las veces de trufita de la nariz. Pensaba pegarla con pegamento o con cinta aislante, o con alfileres desde fuera, pero entonces un amigo me vio y me dio la solución: “¿Por qué no la agarras con los alfileres desde dentro?”. Él proponía un alfiler clavado recto, pero, como ya he dicho, quería buena sujeción, de modo que puse varios en direcciones oblicuas diferentes. Como ya me conoce, me ayudó a pinchar el vaso de plástico por dentro y así, creo, me evitó unos cuantos pinchazos que hubiera recibido mi mano de haberlos realizo yo misma. Aunque con los que yo ya llevaba de la aguja, uno más, uno menos…jejeje. Sólo le faltaba un detalle a ese hocico. Y es que en el mundo de los monstruos, con luz ultravioleta, el negro no se ve, y la canción del perro iba del olfato y el rastro, pero la solución fue sencilla. Pintando sobre la trufita negra con pintura de cara naranja sensible a la “luz negra”, el aspecto normal era negra y con la luz se iluminaba.

En cuanto al detalle de la cabeza, se me ocurrió que podría disimular la parte del cuello si colocaba un pañuelo y al pañuelo le acoplaba las orejas. Para las orejas pensé en los cierres de los paquetes de papel higiénico húmedo que tienen como una solapa. Eso sí, coserlo a la tela que hacía las veces de pañuelo fue toda una aventura. Primero, Zineb me ayudó a colocarme el pañuelo y me pintó el lugar donde quedarían colocadas las orejas. Después de coserlas, sólo quedaba conseguir poner el pañuelo en la misma posición. (:/) Toda una experiencia.



Próximo paso…¡A ESCENA!

miércoles, 22 de mayo de 2013

INTERACCIÓ FAMILIAR

Flying Baby and Dad
La família, com explicava a l'entrada anterior, és la primera institució de socialització de l'infant. A més s'encarrega de l'educació del seu fill. Els sociòlegs, humanistes, etc. estudien les relacions que es produeixen dins l'àmbit familiar i les repercussions que aquestes poden tenir en els nens en quant al seu desenvolupament. Així cataloguen divers models familiars. Aquest models, però, són com un marc on es poden situar els diverses models familiars, tot i que el més freqüent és que s'acostin a un model, no que sigui purament així. Per norma general, la família actua de la millor manera que sap o de la manera que pensa que és millor per al seu fill, ho fan pel seu bé. Llavors, per què sorgeixen problemes amb l'actitud i la conducta que es reflexa, entre altres, a les aules? Què podem fer des de les aules per buscar el nostre objectiu comú amb les famílies: el desenvolupament del seu fill?

Un article de Nardonne  i Bormida, “Retrato de dos modelos de familia” (2008), ens analitza precisament dos models, el democràtic-permissiu i el hiperprotector, els quals busquen el benestar del seu fill però els resultats obtinguts no solen ser com esperen.

Passem a veure quines són les idees més destacables d'aquests dos models, segons aquests autors:

- Famílies democràtic-permissives: Prima la pau familiar, que cerquen llevant els límits i les ocasions de conflicte, mancant així l’autoritat paternal, ja que predomina una igualtat jeràrquica en quant al pacte de les regles i sancions, regles que solen ser canviants precisament per tal d’evitar el conflicte. Així els fills tendeixen a convertir-se en tirans, violents, és a dir, totalitaristes i autoritaris.

- Famílies hiperprotectores: Cerquen satisfer els desitjos del seu fill, oferint-li tot abans de que sigui ell el que pugui aconseguir-lo i per tant, posicionant-lo en una situació d’inferioritat ja que el nen acaba per acostumar-se a que li facin tot i per tant amb trets egoistes, creant-li dependència, o el que és pitjor, creant-li el sentiment que ell no és capaç de fer-ho per ell mateix, que necessita aquesta ajuda. Per tant, amb poca competència. En quant a les normes, el seu incompliment no suposa cap sanció, no trobant-se el nen amb oposició als seus desitjos.

En ambdós models trobem una absoluta manca de deures dels fills, uns dèficits emotius i una intolerància cap a l’estrès important i dificultat per establir relacions sentimentals.

Si analitzem una mica la situació que es planteja als dos models, podem extraure unes conseqüències que sorgeixen com a fruit de la situació:

Per una banda, a les famílies democràtiques-permissives, en les quals les normes passen a ser canviants segons els desitjos dels fills, acaben amb una desqualificació de l’autoritat parental destronada per un fill convers en un tirà que cerca ser el líder, sense respectar cap autoritat, en qualsevol àmbit, tornant-se inclòs violent per aconseguir-lo. Això denota la poca tolerància a la frustració que acaben desenvolupant.

Per altra banda, a les famílies hiperprotectores pot acabar donant-se també una desqualificació, però en aquesta ocasió no parental, sinó del propi infant, a la vegada que egoista, ja que està acostumat a que satisfacin els seus desitjos. Aquest fet es tradueix en una dependència de l’altre, necessita algú que el guiï, degut a la seva inseguretat i a la baixa autoestima alimentada durant temps pel fet de no resoldre per a el mateix cap situació. Acaba per arribar al que s’anomena com profecia autocomplida o efecte Pigmalió: te faig tot perquè tu no pots i a la fi, t’ho acabes creient, creus que no pot fer-ho de veritat. Aquesta necessitat de guia el pot ubicar en una situació en la que li poden influenciar fàcilment.

What do you think they are talking about?
Com?
Dons bé, una vegada exposada la situació que pot donar-se amb aquest models, i fins i tot pot ser també que algú s’hagi sentit una mica identificat, toca no culpar-se per les actuacions realitzades, sinó reflexionar sobre les mateixes i treure partit de l’experiència, preguntant-se: com poder, amb el que tenim, anar encaminant-nos cap a “bon port”?

Com a futurs mestres ens trobarem amb situacions que es puguin emmarcar dins aquest models. Òbviament, com ja he dit, els pares que actuen així, no ho fan amb intencions dolentes. Ells, com nosaltres, tan sols volen el millor per al seu fill, encara que el que s'entén per al millor a vegades és confús i no es pensa a llarg termini ni en les conseqüències de les nostres actuacions. Una cosa és clara, el que no podem fer és recriminar les seves actuacions donant pautes amb un paper “d’experts” en la matèria, ja que cadascú té les seves experiències pròpies i la seva manera de fer en base a les mateixes. Pot ser no s'hagin parat a reflexionar en les conseqüències que poden dur a terme aquestes intervencions. Si anem recriminant, el que faran és tancar-se, defensar-se. Aquí entra en acció el vincle. Un bon vincle que doni peu a la confiança ens permet parlar de certs temes amb les muralles no tant atrinxerades. La confiança ve donada pel fet de saber que no et jutjaran ni recriminaran. A classe sempre ens parlen de les tres condicions segons Rogers a l'hora d'enfrontar-se a una situació a una situació, que a jo personalment m'agrada molt i trobo molt oportuna per citar en aquesta ocasió:

   (Per saber més al respecte, podeu consultar l'enllanç)

Per tant, hem de rebre la informació que ens aporten els pares i tractar de fer-los reflexionar vers les conseqüències que poden dur a terme, encara que no siguin aquestes les intencions desitjades. Ens hem de plantejar que si fem tot pel nen sense deixar-lo fer res, estarem disminuint la seva autonomia. Tampoc és qüestió de donar-li tota la responsabilitat als nens, han de anar poc a poc guanyant més autonomia, i tot això amb l'ajuda d'una guia que li doni opcions per fer. També hem de plantejar-nos la qüestió dels límits. Els límits són necessaris, per donar contenció, i a vegades per trencar-los, però han de ser-hi. El tema dels límits ho explica molt bé la psicomotricitat de la línia de Aucouturier, on la pròpia sessió estableix uns límits inicials, l'espai o sala on es realitza, i el temps que dura la sessió, així com les normes de la sala: no fer mal, ni a un mateix ni als altres, per exemple. Aquests límits, normes i marc sostenen al nen i el “seguritzen”. Aucouturier ens parla en primer lloc dels límits físics perduts amb el naixement, ja que la sensació del líquid intrauterí de contenció es trenca en el moment del part. Poc a poc el nen va establint els seus propis límits, gràcies a la interacció amb l'adult, que el conté, li dona abraçades,... Primer amb el mateix, després amb els altres i amb el mon que l'envolta. Des de aquest límits, el nen necessita anar ampliant-los, trobar-los, cercar-los i en certes ocasions, trencar-los.

 I fins aquí el meu límit de moment vers aquest tema.

Salutacions 

Felisa

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Bibliografia:

AUCOUTURIER, B (2004): Los fantasmas de la acción y la práctica psicomotriz. Ed. Graò. Biblioteca de Infantil. 3ª edició 2007.

NARDONNE, G.; BOLMIDA, M. (2008): Retrato de dos modelos de familia. Rev. Cuadernos de pedagogía, nº 378, abril 2008.



sábado, 4 de mayo de 2013

EL PASTEL

kids' cakes
Me pregunto cómo serían los primeros bizcochos. ¿Cómo consiguieron dar con las proporciones exactas, y con esa combinación de ingredientes? Creo que es algo parecido a lo que pasa con nuestra obra.


Hemos juntado ideas, probado maneras de combinarlas, mirando el orden correcto, lo hemos testado y así, poco a poco vamos depurando la “receta” hasta dar con una obra que nos convenza a todas. Y que encajen los ingredientes a su vez: la base de las canciones con los momentos que tienen que expresar, a su vez con la letra…y luego, el orneado, es decir, ensayarla para que cuaje bien. La degustación, cada martes en la hora de clase. Allí exponemos nuestra creación.
Nuestros "utensilios de cocina":altavoces y PC

Por supuesto, un buen pastel requiere unos buenos adornos.  Me gustan esos que traen por encima rosas como de pan ácimo. Nuestra obra, ya os lo anticipé, tendrá distintos tipos de iluminación (“luz negra”). Pues bien, hay más decoración. Mucha más. ¡Hay que cubrir el bizcocho entero para convertirlo en pastel!

Así pues, los disfraces ya comienzan a cobrar forma. Y por fin sé cómo hacer el mío, el de perro. Seré un perro de aguas, con sus rastillas de lanita blanca. Hemos ido recolectando entre todas las del grupo (súper equipo) materiales caseros. La idea es abaratar al máximo los costes, reciclando materiales. Hemos conseguido unas sábanas viejas, que pasarán a “diferente” vida. Mi plan es, girón a girón, coserlos y fruncirlos para dar ese aspecto lanoso y peludillo. La cosa marcha. Poco a poco voy cubriendo la zona de la espalda de una camiseta con las “rastas”, y a veces, durante los ensayos, recibo alguna ayudilla de alguna compañera (y algún pinchazo en el dedo, jajaja).

Aún necesitamos texto
Hablando de ensayos, van avanzando, lentamente, pero avanzando. Aún hay que pulir detalles, encontrar el “molde” adecuado para el bizcocho, el orden de mezcla de los ingredientes, etc. Y en una cocina con tantos pinches de cocina, sólo el tiempo y el buen empeño conseguirán proporcionar la coordinación que se precisa.

El grupo ensayando




En fin, os dejo de momento, ¡Se me quema la ornada!

;D

“LA FAMILIA”

The Bokeh & Roy G. Biv Holiday Family Reunion
Unions diverses...
Si ens diuen què és la família, més o manco tots saben de què es tracta. De fet, ens podem fer qualque idea al cap del que pot ser-hi. Fins i tot, li donem afeccions diferents. A jo em ve al cap la pel·lícula de mafiosos: “El Padrino”, i la importància que li donen a “la família”. També penso en les famílies de plantes, per exemple. Però no és això al que em venc a referir. Aquesta entrada està dedicada a la família des de una perspectiva antropològica i social.

Cercant en el meus coneixements previs, record que l'any passat varen estudiar la família, com a primera institució de socialització, i diverses tipus de família. Si afegeixo les meves experiències, podria establir-ne la següent definició (collita pròpia):

“Grup d'individus al que et sents fortament lligat per llaços d'afecte, a vegades per motius genètics, a vegades per experiències viscudes, dins del qual cadascú desenvolupa un rol”. (Tébar, F.  2013)

Debatent a classe en petit grup, totes vàrem estar d'acord en ressaltar aspectes que s'havien d'incloure en una bona definició, tals com destacar que és un grup, que tenen unes normes comunes, que cadascú desenvolupa un rol, i que es duen a terme una sèrie de funcions: protecció, desenvolupament i protecció. Així dons, per consens, varen establir una nova definició més completa que al primera:

“Grup d'individus que constitueixen una institució (la primera institució de socialització), formada mitjançant vincles afectius, on cada integrant adopta un rol i comparteixen unes normes comunes per possibilitar les funcions de desenvolupament, protecció i socialització”. (Aalouf, Amuedo, Pinar i Tébar, 2013).

A classe ens van explicar les funcions que té la família establertes a la societat: guarda, tutela i pàtria-potestat. També pot ser un punt interessant per afegir-ne a la definició.

Bé, com tots sabem (encara que no tothom admeti), hi ha diferents tipus de família. Una bona definició ha de poder incloure a totes aquestes. A classe, entre tots, vàrem anomenar quins tipus es poden trobar en la societat actual (perquè això canvia, com ho fa la societat). Vegem quins tipus citaren: parella (tant heterosexual com homosexual), monoparental, nuclear, extensa, adoptiva, reconstituïda, nombrosa, separada, divorciada i polinuclear. Possiblement hi hagi més, pot ser algú no estigui totalment d'acord, tot depens de quins criteris en faci servir per a decidir que realment es troba davant d'una estructura social anomenada família. Na Valdivia (2008) descriu en primer lloc la nuclear reduïda i com a criteri principal d'establir-ne el número de fills, els que es puguin atendre bé, és a dir, ens planteja una planificació, requisit necessari que expressa en López Sánchez (2008; cap 3 del seu llibre: “necesidades en la infància y en la adolescència” ) per satisfer una de les necessitats de caràcter físic-biològic dels infants: “Ser planificat i néixer en un moment biològic i social adequat de la mare i el pare. Valdivia continua amb la família monoparental, dins la qual es contemplen diverses modalitats en vers a diferents criteris, i prossegueix amb les unions de fet, parelles homosexuals (que penso jo,  ara també poden ser de fet o matrimonis) i acaba amb famílies reconstruïdes, polinuclears o mosaic (Valdivia ho explica com un calidoscopi, fruit de la mescla variada de separacions i reconstruccions varies), així com noves famílies que comencen a aparèixer, pendents de la seva valoració ètica de cara a la seva regulació legal (clar, el reconeixement social a vegades arriba després, molt més tard, que la seva creació).

Respecte al fet de trobar una definició vàlida, l'article de Rico (2001) em fa reflexionar vers la durabilitat de la validesa d'aquesta. I és que, com apunten Rico (2001) i Valdivia (2008), les famílies canvien segons canvia la societat, s'adapta als seus canvis. Valdivia ens fa un petit recorregut per la història i ens remarca els canvis més significatius que han donat pas a aquests canvis, com la revolució industrial, la incorporació de la dona al món laboral, els canvis en la legislació que cercaven un tracte igualitari entre homes i denes i protecció als fills, etc. Na Marta Rico ens fa pensar al respecte i recull com a criteris per considerar una família com a tal la consanguinitat, la conjugalitat o el domicili comú, apuntant que avui en dia es té més en compta el factor residencial pel que fa a les noves famílies com la cohabitació, les monoparentals i les famílies reconstituïdes, encara que un dels factors clau sigui el parentiu, que titlla de estabilitzador d'aquesta institució.

He trobat un vídeo a Youtube que tracta aquest aspectes, pot ser una mica llarg (17 minuts) però tracta el tema de les noves famílies, inclou el que significa família per a diverses persones, etc. Si teniu temps, us el recomano. Fins i tot parlen dels rols familiars. I conclouen: "No hay un modelo de familia mejor que otro".
 

En Félix Sánchez (2008) fa una definició de família que m’agradaria citar, ja que està feta des de el punt de vista del nen, tenint en compte les seves necessitats: 


“Família: es la institución que satisface las necesidades básicas de los niños, por sí misma o con ayuda de otras instituciones, le apoya cuando tiene dificultades y le permite descansar, con las espaldas cubiertas, sabiendo que dentro de la familia no tiene ninguna batalla que ganar, porque es el lugar de la aceptación incondicional”.

Continuant amb els criteris, jo crec que un dels punts importants per a sentir-te part d’una família, part d’aquest grup, és tenir un vincle, uns moments compartits rellevants per als seus membres, és aquesta acceptació incondicional, t’estimen per ser com eres, encara que algunes de les teves conductes siguin no acceptades. Aquí llançaria una pregunta: al nen/nena que un pare o una mare abandona de petit, sense quasi conèixer-lo (o si), aquest nen/a, quan sigui una mica més gran, considerarà que aquesta persona que la va abandonar és la seva família? Crec que hi haurà de tot, haurà que sí ho considerin i haurà que no. El que sí, torno a incidir en les paraules d'en López Sánchez, satisfa les necessitats bàsiques, el recolza, li ofereix acceptació incondicional.
  
Per acabar, un altre vídeo:



-----------------------------------------------------------------------------------

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

LOPEZ SÁNCHEZ, F. (2008): Necesidades en la infància i en la adolescència: respuesta familiar, escolar y social. Piràmide.

RICO IÑIGO, M.(2001): Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar. Família i escola. Escola catalana, maig 2001, núm. 380

VALDIVIA SÁNCHEZ, C. (2008): La família: Concepto, cambios y Nuevos modelos. La Revue du REDIF, vol 1, pp. 15-22. [http://www.upcomillas.es/redif/revista/Deusto.pdf]